8 de juny 2009

Fenomen Orangette

© Molly Wizenberg

Es diu Molly, viu a Seattle i s'ha convertit en un fenomen dins de l'imparable univers de la blogsfera culinària. No fa gaire el seu blog, Orangette, va quedar primer en el rànquing dels 50 millors blogs de cuina fet pel diari The Times de Londres. I, per si no n'hi hagués prou, Molly Wizenberg acaba de publicar un dels pocs llibres que The New York Times salva de la crema de volums apareguts darrerament al mercat anglosaxó que combinen biografia i menjar (food memoir):

"Molly Wizenberg, a young enthusiast of cakes and adverbs, is an aspirant to Fisher’s tone. Her nearly five-year-old blog, Orangette, is a pretty and preciously written account of food and life, less concerned with cooking as blood sport than with using recipes to connect to her past and create her own history. In A Homemade Life: Stories and Recipes From My Kitchen Table, every story tells a recipe."

La vaig descobrir fa cosa d'un any, a l'estiu, amb tot un seguit d'altres blogs de cuina (que teniu llistats a la dreta) dels quals m'he fet ultra fan i que em col·lapsen diàriament el Bloglines. La veritat és que té tot el que m'agrada d'un blog de cuina: fotos atractives, històries personals ben explicades i receptes assequibles (tant pel que fa a l'aspecte econòmic com al tècnic). A més a més, com si es tractés d'una pel·lícula de Hollywood d'aquelles amb happy end, gràcies a Orangette no només ha publicat aquest llibre, sinó que ha conegut el seu actual marit (un vegetarià de Nova York que ara està muntant una pizzeria a Seattle) i ha aconseguit publicar en la revista de cuina més popular d'Estats Units, Bon Appétit, on escriu un article mensual.

Tanmateix, l'èxit del blog crec que no passa (o no només passa) per les receptes o les imatges. Ni tan sols per la prosa de Wizenberg. Orangette es singularitza per la memòria, concretament per la memòria que es perpetua amb el menjar (a l'estil de l'arxifamosa magdalena sucada a la tassa de te de Proust). I el record que Molly vol mantenir en aquest blog és, predominantment, el del seu pare, mort de càncer quan ella tenia 21 anys. Un record que es barreja amb la necessitat de canviar radicalment la trajectòria de la seva vida i dedicar-se a escriure (va abandonar el Doctorat en Antropologia Cultural que estava cursant amb la única intenció de fer alguna cosa que tingués a veure amb la cuina i l'escriptura). El llibre comença, com no podria ser d'altra manera, fent-ne una apologia, i el que em va fer més gràcia va ser veure que la seva frase recurrent era una frase que la meva mare diu sovint: "mengem millor a casa que molta gent als restaurants". De nou som el que hem menjat. El que estimem. El que recordem.

2 comentaris:

La cuina vermella ha dit...

Hola Núria!
A nosaltres també ens té enamorats aquest blog, ara també el teu. Un petó enorme.

núria ha dit...

Ostres! Em fa molta il·lusió llegir el vostre comentari, mil gràcies, m'heu donat ànims per continuar :) petons