1 de juny 2009

Pastís de xocolata - Test Kitchen


D'aquí a dues setmanes el nostre pis minúscul acollirà catorze persones (quatre de les quals nens menors de 12 anys) a dinar. És el primer d'uns quants dinars que volíem haver fet amb la família quan vam venir a viure aquí però que sempre hem anat posposant per motius de temps i, sobretot, d'espai. Però en aquest cas no tenim escapatòria: vénen i, creieu-me, vindran amb gana.

La cosa s'agreuja quan pensem que el referent que tenen al cap és l'aclamada cuina de la meva mare (incloses les seves postres més famoses: el seu pastís de poma). O sigui que, des de fa dies, penso en què puc fer que: a) no m'estressi, b) es pugui deixar preparat el dia abans i c) agradi. Pel que fa al primer i segon plat, ja tinc pensats dos èxits de sopars anteriors amb amics, però sempre he cregut que el tema de les postres és més delicat. Com tots els finals (d'un llibre, d'una pel·lícula, d'una història) si fracassen poden acabar deixant un mal regust del conjunt. Clar que sempre queda el recurs de tenir un bon gelat al congelador i fer bona cara... De fet, ara em ve al cap una escena del llibre El perfeccionista en la cocina, un dels llibres més divertits sobre cuina que he llegit mai, i això que el seu autor, Julian Barnes, no destaca precisament per la seva amenitat, tot i que en aquest llibre sobre les seves experiències a la cuina, crec que es deixa anar amb un sentit de l'humor britànic deliciós.

I si no, l'anècdota a la que em referia: els Barnes arriben a un sopar a casa uns amics...

"En un aparador hay un plato donde se agazapa algo circular, pardo y fangoso, y que a todas luces no parece en su apogeo: una especie de boñiga, la verdad.
INVITADO COMPRENSIVO: ¿Chocolate Némesis?
ANFITRIONA: Sí.
INVITADO COMPRENSIVO: ¿No le ha salido bien?
ANFITRIONA: No.
INVITADO COMPRENSIVO: Nunca sale bien.
ANFITRIONA: En su lugar, he hecho un par de tartas.

Los elementos claves de esta escena son:
1) La instintiva y sincera comprensíón del invitado que no hace mucho ha pasado por la tesitura de su anfitriona.
2) El hecho de que la tarta, a pesar de no haber salido bien, esté expuesta a la vista, como prueba de que lo han intentado.
3) El hecho de que hayan preparado otras dos tartas para compensar este fracaso tan sumamente oneroso.

Los moralistas saben que el orgullo desmedido conduce a la némesis de forma inevitable, pero nunca antes se ha dado a la teoría una expresión tan literal. [...] La tarta -por si hace falta que os lo recuerde- era un plato insígnia del River Café. La gente que había comido en el restaurante, descubrió este postre de lo más decadente y cuando se publicó el primer The River Café Cook Book, decidió hacerlo por su cuenta.

Nosotros, los nemésicos, nunca descubrimos qué salió mal. [...] pero el fracaso solía ser tan espectacular que pocos superaban su desilusión y volvían a intentarlo." Barnes continua explicant que "otra noche volví a encontrarme en aquella mesa larga y bien limpia. Habían retirado el queso y en su lugar estaba la tarta colocada con tanta informalidad que casi parecía vistosa. Y sí, era de chocolate Némesis, perfectamente cocinado, absolutamente delicioso, y no invitaba a comparaciones soeces. Esta vez es una receta del libro nuevo, River Cafe Cook Book Easy, donde lo llaman pequeña Némesis fácil [...] las cantidades son ahora la mitad, pero la diferencia principal entre las dos recetas está en la velocidad de cocción. [...] Me demoré en el pórtico para felicitar a la cocinera por su negativa a rendirse. Ella se rió y bajó la voz: 'Aun así, otra vez tuve que añadir la mitad del tiempo indicado'.

En fi, que ja no recordo a què venia aquesta anècdota del Barnes, ah, sí!, als grans fracassos en matèria de postres, especialment quan es fan per primera vegada o intentes que quedin igual que la fotografia del llibre (sobretot en aquests llibres cruels d'estètica causal que afegeixen una nota al peu per dir-te que les imatges dels plats s'han fet sense cap mena d'estilisme, retocs o photoshop... i un rave!). Total que per no fracassar el dia D, he decidit provar de fer un pastís de xocolata que no havia fet mai abans. Perquè jo no tindria tanta autoestima com la senyora Amfitriona i seria incapaç de reaccionar a temps i fer dos pastissos per compensar...

2 comentaris:

Mònica ha dit...

Hola Núria! M'agrada molt el teu nou blog, penso ser seguidora total a veure si aprenc a cuinar d'una vegada. Nosaltres fem un pastís molt semblant, només canvia que no hi posem mantega, desfem la xocolata amb crema de llet,la farina integral, el sucre bio sense refinar i els ous i la xocolata negra també bio. Més sa impossible i està boníssim!

núria ha dit...

Hola guapa! El vostre sembla molt més sa, hehehehehehe... em sembla que ja el vaig provar en un aniversari de la Maria :)
Petons