6 de des. 2009

Breakfast, Lunch, Tea. Rose Bakery

Rose Bakery, Paris, by Tommy

No vaig anar mai a Rose Bakery quan vivia a Paris. Entre altres raons, perquè encara no existia. Però és probable que, a no ser que m'hi trobés al davant, tampoc no hi hagués anat mai, doncs la meva vida allà no estava marcada precisament per pelegrinatges gastronòmics. De fet, no recordo quan ni com en vaig sentir a parlar per primera vegada, ni quan em vaig comprar Breakfast Lunch Tea, de Rose Carrarini, artífex d'aquest cozy cafè, que ja té dos establiments a la capital francesa (a part del de Rue des Martyrs n'han obert un altre a 30 Rue Debelleyme, al tercer arrondissement, aquest últim comandat per la xef japonesa --o d'origen japonès-- Kaori Endo, autora d'Une Japonaise à Paris).

Sigui com sigui, és un dels millors llibres de cuina que m'he comprat o, com a mínim, dels que més he fet servir amb resultats agradables: pastís de pastanaga --que vaig fer per portar a la feina--, pastís de ricotta --per un sopar a casa el Mikel--, i ahir, que em va agafar un atac de Nadal o de home sweet home, i vaig fer shorbreads i chocalate chip biscuits (que després hem regalat a tothom perquè tant el Sergi com jo vam quedar embafats només amb l'olor que va fer el nostre mini pis durant tot el dia).

De fet, no cuino mai postres ni coses extra, amb prou feines fem el sopar cada dia (últimament el fa més el Sergi que jo) per la qual cosa decidir que faré galetes és com un acte de fe en la meva domesticitat. Futura, com a mínim. Pensar-ho, anar al súper, traduir la recepta i llegir-la quatre vegades per veure si l'he entesa bé i, pam, fer-la. No sé per què, però no em passa el mateix amb la resta del menjar. Ahir també vaig cuinar pollastre a la cassola, perquè tenia un pollastre mort de fàstic al congelador sine die. I puré de carbassa, d'un exemplar que tampoc passava pel millor moment de la seva existència al calaix de les verdures. Però fer-ho no em va fer sentir més casolana, sinó més apta per a la supervivència, si es vol. Tancar-me a la cuina per fer galetes, o un pastís, o qualsevol cosa extra, gairebé entra en els annals de l'heroïcitat domèstica. And makes me feel bien dans ma peau. I desconnectada, com a mínim durant unes hores. Així de fàcil.

PD: Vaig anar a veure Julie&Julia, potser no és la millor pel·li de l'any, però és entrentinguda i entranyable, i també inspiradora, segons com. Com a mínim és una manera de dir, no et resignis, fes el que creus que has de fer, mai no és massa tard. I parlant de la Julia i de la cuina francesa, The New York Times ha destacat I know how to cook com un dels millors llibres de cuina de l'any (a EE UU).

5 comentaris:

Mar Calpena ha dit...

Jo estic amb tu: les receptes de reposteria em semblen més lúdiques, més accessòries i agraïdes, mentre que les de cada dia no tenen tanta mística. Nota al marge: a Barcelona anem mancats de cozy cafès. Em sembla que vaig a fer pastís de pastanaga per passar-me'n el "mono".

núria ha dit...

Ei, doncs al costat de la feina he trobat un cafè que està molt bé, com a mínim tenen un pastís de pastanaga deliciós, és a l'Olivia del c/Pintor Fortuny cantonada amb Notariat. Tots els pastissos els fa el propietari, però el de pastanaga és el millor! L'únid "defecte" per mi són els tes, preparats amb cafeteres Bodum d'aquelles de pressió, que no puc suportar... :)

La cuina vermella ha dit...

Un plaer llegir-te a tu i a la teva comentarista Calpena! Un petó enorme a les dues. Quedem a l'Olivia algun dia?
Muac

núria ha dit...

Quan vulgueu!

Mar Calpena ha dit...

És un tracte, vosaltres direu quan!