21 d’ag. 2010

Cafès

Un dels grans plaers de l'estiu és seure en una terrassa i mirar com passa la gent. Però un plaer més gran encara és refugiar-se en un cafè quan comença el mal temps. La cultura del cafè és una cosa molt europea, com explica George Steiner a La idea d'Europa: "Dibuixeu el mapa dels cafès i tindreu un dels indicadors essencials de 'la idea d'Europa'. El cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, per al debat intel·lectual i la tafaneria, per al flâneur i per al poeta o el metafísic i la seva llibreta. És obert a tothom, però també és un club, una francmaçoneria de reconeixement polític o artisticoliterari i de presència programàtica. Una tassa de cafè, un got de vi o un te amb rom proporcionen un escenari per treballar, per somiar, per jugar a escacs o simplement per estar calent tot el dia". Malhauradament, la vida diària no em permet gaudir d'aquesta essència europea, o no tant com voldria. A més, tinc la sensació que ja no n'hi ha, de cafès on puguis llegir. Envejo i enyoro els cafès vienesos que descriu Stefan Zweig a El món d'ahir o els de Buda i Pest de les novel·les de Sándor Márai, els cafès de Pessoa a Lisboa o els de París (tant els literaris del període d'entreguerres com els reals, dels quals vaig gaudir i abusar mentre estudiava allà). Tinc ganes de llegir La ciutat dels cafès, de Paco Villar, sobre la Barcelona de finals del XVIII i del XIX quan els seus cafès i restaurants eren espais públics i centres neuràlgics de la vida quotidiana, o Primavera de cafè, arraulida amb una bona tassa de te.

21 de maig 2010

El maletí del mestre

Foto via Il Cavoletto di Bruxelles, © Sigrid Verbert 2010

Aquest és el títol original de la novel·la de Hiromi Kawakami que a casa nostra s'ha traduït com El cel és blau, la terra blanca (Quaderns Crema). El vaig llegir fa més d'un mes i em va agradar molt. Podria dir que és delicat, harmoniós, o explicar, com fan a la revista Cuina, que la majoria d'escenes del llibre transcorren en una taverna japonesa entre menjar i gots de sake. Però El cel és blau, la terra blanca és sobretot una història d'amor. I les escenes on aquesta història neix i creix no són ni delicades, ni harmonioses, ni responen als ambients als quals associem el nostre imaginari japonès. La protagonista, Tsukiko, no és elegant en els gestos, ni especialment atractiva o dolça. I el mestre tampoc és algú savi que duu una vida d'asceta, ni tan sols la descripció de casa seva correspon al que creiem que és l'estètica japonesa imperant: lluny de l'equilibri hi regna un desordre i una acumulació d'objectes que recorda més, tot i que de lluny, a algú afectat pel síndrome de Diògenes que a un professor de literatura amb vocació de compositor d'haikus. I ,tanmateix, la novel·la sap transmetre una bellesa profunda, una sensació de recolliment, de tendresa. És una història d'amor, sí, però d'un amor entre dues persones molt soles que no encaixen en el lloc que els ha tocat ocupar al món. Dues persones que, tot i no necessitar a ningú, es necessiten l'una a l'altra i que es busquen i es repel·leixen, fins que s'acaben llepant les pròpies ferides. Entre gots de sake, tasses de te, tonyina amb soja fermentada, arrel de lotus saltada o escalunya salada.