21 d’ag. 2010

Cafès

Un dels grans plaers de l'estiu és seure en una terrassa i mirar com passa la gent. Però un plaer més gran encara és refugiar-se en un cafè quan comença el mal temps. La cultura del cafè és una cosa molt europea, com explica George Steiner a La idea d'Europa: "Dibuixeu el mapa dels cafès i tindreu un dels indicadors essencials de 'la idea d'Europa'. El cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, per al debat intel·lectual i la tafaneria, per al flâneur i per al poeta o el metafísic i la seva llibreta. És obert a tothom, però també és un club, una francmaçoneria de reconeixement polític o artisticoliterari i de presència programàtica. Una tassa de cafè, un got de vi o un te amb rom proporcionen un escenari per treballar, per somiar, per jugar a escacs o simplement per estar calent tot el dia". Malhauradament, la vida diària no em permet gaudir d'aquesta essència europea, o no tant com voldria. A més, tinc la sensació que ja no n'hi ha, de cafès on puguis llegir. Envejo i enyoro els cafès vienesos que descriu Stefan Zweig a El món d'ahir o els de Buda i Pest de les novel·les de Sándor Márai, els cafès de Pessoa a Lisboa o els de París (tant els literaris del període d'entreguerres com els reals, dels quals vaig gaudir i abusar mentre estudiava allà). Tinc ganes de llegir La ciutat dels cafès, de Paco Villar, sobre la Barcelona de finals del XVIII i del XIX quan els seus cafès i restaurants eren espais públics i centres neuràlgics de la vida quotidiana, o Primavera de cafè, arraulida amb una bona tassa de te.

21 de maig 2010

El maletí del mestre

Foto via Il Cavoletto di Bruxelles, © Sigrid Verbert 2010

Aquest és el títol original de la novel·la de Hiromi Kawakami que a casa nostra s'ha traduït com El cel és blau, la terra blanca (Quaderns Crema). El vaig llegir fa més d'un mes i em va agradar molt. Podria dir que és delicat, harmoniós, o explicar, com fan a la revista Cuina, que la majoria d'escenes del llibre transcorren en una taverna japonesa entre menjar i gots de sake. Però El cel és blau, la terra blanca és sobretot una història d'amor. I les escenes on aquesta història neix i creix no són ni delicades, ni harmonioses, ni responen als ambients als quals associem el nostre imaginari japonès. La protagonista, Tsukiko, no és elegant en els gestos, ni especialment atractiva o dolça. I el mestre tampoc és algú savi que duu una vida d'asceta, ni tan sols la descripció de casa seva correspon al que creiem que és l'estètica japonesa imperant: lluny de l'equilibri hi regna un desordre i una acumulació d'objectes que recorda més, tot i que de lluny, a algú afectat pel síndrome de Diògenes que a un professor de literatura amb vocació de compositor d'haikus. I ,tanmateix, la novel·la sap transmetre una bellesa profunda, una sensació de recolliment, de tendresa. És una història d'amor, sí, però d'un amor entre dues persones molt soles que no encaixen en el lloc que els ha tocat ocupar al món. Dues persones que, tot i no necessitar a ningú, es necessiten l'una a l'altra i que es busquen i es repel·leixen, fins que s'acaben llepant les pròpies ferides. Entre gots de sake, tasses de te, tonyina amb soja fermentada, arrel de lotus saltada o escalunya salada.

13 de maig 2010

Soul Kitchen

M'ha encantat Soul Kitchen! Us la recomano molt, tot i que no hi trobareu grans xefs ni receptes, m'encanta el sentit de l'amistat i de l'amor que se'n desprèn, i el bon humor! I també m'han captivat els espais: el restaurant i els pisos dels personatges, una canya!

9 d’abr. 2010

Ellen's Stardust Diner a NYC

Més sobre diners i altres curiositats americanes quan no tingui tanta son.

13 de març 2010

Cap declaració d'amor a l'api-rave!

Foto d'amanida d'api-rave i poma by Elinor Carucci, via Bon Appétit.

Sé que el títol d'aquest post és una mica desconcertant, i més si tenim en compte que al món no abunden les declaracions d'amor a aquest tubercle més aviat desconegut i lleig. Però el títol és simplement una rèplica a un article que va esciure Molly Wizenberg al número de febrer de Bon Appétit: A Love Letter to Celery Root. Allà explica la seva descoberta i fascinació per aquest vegetal, que a hores d'ara jutjo com a molt exagerada (potser l'autora d'Orangette es deixa enlluernar pel fet que el Celery Root, a EEUU, no és un ingredient gens apreciat i entre els foodies americans hi ha certa tendència a enaltir tot allò europeu, sobretot francès). Bé, sigui com sigui, el seu article va fer que per primera vegada busqués la paraula celery root al diccionari: tot i que ja n'havia sentit a parlar (sobretot en articles i llibres francesos) la veritat és que mai l'havia vist ni provat.

Però avui, en ple atac d'inspiració, hem fet una excursió fins a la Boqueria (i dic 'hem' i 'excursió' perquè hi he arrossegat al Sergi i hi hem anat a peu), i allà hem comprat no un, sinó dos api-raves. Certament, no motivats per l'article de Bon Appétit, sinó per una recepta que vull provar diumenge que ve, que he convidat a la meva família més directa a dinar per primera vegada des que vivim en aquest pis. Bé, el fet és que la recepta, com la majoria de receptes que pugui tenir en llibres o revistes, no l'he fet mai, per tant volia assajar-ne algunes parts, les notes al peu que després són difícils de rectificar. I una de les parts era purée de céleri boule (que és una variant del céleri rave, que no s'hi posen per poc, els francesos!). La recepta era fàcil: pelar i tallar a cubs l'api-rave i fer-lo bullir en una olla amb aigua i el suc d'una llimona fins que quedés cuit. Després triturar-lo i afegir-hi mantega (com en un puré de patata, més o menys). Doncs bé: NO HO FEU! Deu ser el meu paladar català, però no estic preparada pel puré d'api-rave. Massa gust d'api (ehem, de què em pensava que tenia gust, l'api-rave?), olor d'api i textura de... No, no textura d'api, més aviat de poma ratllada. A més, la mantega! Sembla com si a cada recepta francesa hi anés inscrita, com en un adn, la seva ració de mantega... Ben bé que la cuisine volia salvar la ramaderia francesa i la seva sobreproducció làctica! Confesso que no m'agrada gens la cuina amb mantega: ni en salses, ni enlloc, i molt menys per fregir, lligar, o coure. Total, un fracàs que ha acabat a la paperera. Hi ha hagut també grans comentaris irònics per part del Sergi, del tipus que quan he intentat dir que a vegades hi ha fracassos a la cuina ha deixat anar un "no passa res si tenim en compte els teus GRANS èxits".... En fi, I won't take it personally.


29 de gen. 2010

Who's afraid of sushi?


M'encanta el menjar japonès. És boníssim i, a sobre, ultra sa. Tanmateix, sempre he estat dels que creuen que els menjars "exòtics" millor menjar-los en restaurants ídem. De fet, mai no se m'havia ni arribat a pasar pel cap que hi hagués algú prou freak com per fer sushi a casa (i qui diu sushi diu dim sums xinesos, o menjar Thai, o qualsevol altre especialitat de cuina asiàtica). I dic "havia", en passat, perquè ara ja puc afirmar: VAIG FER SUSHI, !! (tot i que no a casa, sinó a l'escola). Com a bona fan del programa Karakia (som molts i semblem els dels anuncis de les hemorroides, que ho "patim" en silenci, perquè a dia d'avui no he arribat a entendre perquè ja no existeix  i/o perquè mai podia saber amb exactitud quin dia s'emetia) havia vist als expatriats japonesos de casa nostra cuinant amb una desimboltura admirable, però, com ja sabeu, la meva és una gastronomia més teòrica que gustativa: m'agrada molt més veure cuinar i que m'expliquin la cultura de tal i qual país que posar-me a la cuina a intentar recrear-la.

He de dir que la classe, titulada "Croquetes de pernil, tataky de tonyina i sushi" m'espantava força, i no només pel sector japonès del tema, sinó també per les croquetes, ja que no n'havia fet mai (i que, per cert, són bastant fàcils de fer). O sigui que el divendres anterior em vaig endur de la feina un llibre sensacional que em vaig empassar sencer aquella tarda: La cuina japonesa, de Ko Tazawa (Columna Edicions). I, què té d'excepcional el llibre de Ko Tazawa? Doncs que segur que n'heu sentit a parlar. En Ko i la seva família van venir a viure a Catalunya portats per l'amor a la nostra llengua (de fet, diria que està preparant el primer diccionari català-japonès del món, ja que es va doctorar en filologia catalana a la UB), i hi van estar uns anys, de 1993 a 1995, totalment integrats. Després van tornar al Japó i ara vénen a passar els estius al Berguedà. La singularitat de la seva història, arran també de l'amistat que va trabar amb personatges com l'escriptor Josep Mª Espinàs, el va portar a ser el japonès de Catalunya, així, per antonomàsia. I per això penso que molts n'haureu sentit a parlar. El llibre d'en Ko, lluny de ser un receptari de cuina, explica una manera d'entendre el menjar, i ens l'explica perquè l'entenguem nosaltres, els catalans. A mig camí entre la biografia i la història de determinats productes (l'origen del sushi, el funcionament dels bastonets, la cocció de l'arròs, etc), Ko Tazawa introdueix els bàsics de la manera de fer i menjar al Japó en una sèrie de receptes i dibuixos que s'intercalen en el seu relat. I ho fa de manera senzilla, donant al lector una confiança inesperada en l'accessibilitat de la cuina nipona. Un llibre deliciós!

Un cop enllestida la classe, va començar la meva particular "febre nipona" en matèria de llibres. Així vaig trobar que hi ha una autora al Japó que els americans equiparen a la seva Martha Stewart, Harumi Kurihara, i de qui Grijalbo n'ha editat un llibre en castellà, La cocina japonesa de Harumi. I m'encanta! Està ple de receptes que semblen la bomba i d'explicacions sobre la cultura i la cuina del Japó del nostre temps. També em vaig comprar el llibre Sushi, técnicas y sabor, de Kimiko Barber i Hiroki Takemura, editat per Blume també, un manual perfecte amb fotografies i explicacions detallades sobre els estris, els ingredients, i tot el que cal saber en matèria tècnica per preparar sushi a casa.