Who's afraid of sushi?

M'encanta el menjar japonès. És boníssim i, a sobre, ultra sa (quants japonesos heu vist amb obesitat o problemes cardio vasculars?). Tanmateix, sempre he estat dels que creuen que els menjars "exòtics" millor menjar-los en restaurants ídem. De fet, mai no se m'havia ni arribat a pasar pel cap que hi hagués algú prou freak com per fer sushi a casa (i qui diu sushi diu dim sums xinesos, o menjar Thai, o qualsevol altre especialitat de cuina asiàtica). I dic "havia", en passat, perquè ara ja puc afirmar: VAIG FER SUSHI, me myself and I !! (tot i que confesso que no a casa, sinó a l'escola). Com a bona fan del programa Karakia (som molts i semblem els dels anuncis de les hemorroides, que ho "patim" en silenci, perquè a dia d'avui no he arribat a entendre perquè ja no existeix  i/o perquè mai podia saber amb exactitud quin dia s'emetia) havia vist als expatriats japonesos de casa nostra cuinant amb una desimboltura admirable, però, com ja sabeu, la meva és una gastronomia més teòrica que gustativa: m'agrada molt més veure cuinar i que m'expliquin la cultura de tal i qual país que posar-me a la cuina a intentar recrear-la.

He de dir que la classe, titulada "Croquetes de pernil, tataky de tonyina i sushi" m'espantava força, i no només pel sector japonès del tema, sinó també per les croquetes, ja que no n'havia fet mai (i que, per cert, són bastant fàcils de fer). O sigui que el divendres anterior em vaig endur de la feina un llibre sensacional que em vaig empassar sencer aquella tarda: La cuina japonesa, de Ko Tazawa (Columna Edicions). I, què té d'excepcional el llibre de Ko Tazawa? Doncs que segur que n'heu sentit a parlar. En Ko i la seva família van venir a viure a Catalunya portats per l'amor a la nostra llengua (de fet, diria que està preparant el primer diccionari català-japonès del món, ja que es va doctorar en filologia catalana a la UB), i hi van estar uns anys, de 1993 a 1995, totalment integrats. Després van tornar al Japó i ara vénen a passar els estius al Berguedà. La singularitat de la seva història, arran també de l'amistat que va trabar amb personatges com l'escriptor Josep Mª Espinàs, el va portar a ser el japonès de Catalunya, així, per antonomàsia. I per això penso que molts n'haureu sentit a parlar. El llibre d'en Ko, lluny de ser un receptari de cuina, explica una manera d'entendre el menjar, i ens l'explica perquè l'entenguem nosaltres, els catalans. A mig camí entre la biografia i la història de determinats productes (l'origen del sushi, el funcionament dels bastonets, la cocció de l'arròs, etc), Ko Tazawa introdueix els bàsics de la manera de fer i menjar al Japó en una sèrie de receptes i dibuixos que s'intercalen en el seu relat. I ho fa de manera senzilla, donant al lector una confiança inesperada en l'accessibilitat de la cuina nipona. Un llibre deliciós!

Un cop enllestida la classe, que va ser una veritable revelació (no només es pot fer sushi a casa, sinó que a més vaig descobrir que a mi m'agrada cuinar aquests tipus de receptes que volen paciència i cert sentit de l'estètica i la composició), va començar la meva particular "febre groga" en matèria de llibres. Així vaig trobar que hi ha una autora al Japó que els americans equiparen a la seva Martha Stewart, Harumi Kurihara, i quan ja anava a apretar el clic de l'Amazon, vaig descobrir per casualitat que els de Grijalbo n'havien editat un llibre en castellà, La cocina japonesa de Harumi, i me'l vaig comprar. I m'encanta! Està ple de receptes que semblen la bomba i d'explicacions sobre la cultura i la cuina del Japó del nostre temps (acabo de veure que hi ha un altre títol de l'autora a Blume, Cocina japonesa casera, aviam si el trobo!). I, finalment, no em vaig poder resistir a la temptació i em vaig comprar el llibre Sushi, técnicas y sabor, de Kimiko Barber i Hiroki Takemura, editat per Blume també, un manual perfecte amb fotografies i explicacions detallades sobre els estris, els ingredients, i tot el que cal saber en matèria tècnica per preparar sushi a casa.