13 de març 2010

Cap declaració d'amor a l'api-rave!

Foto d'amanida d'api-rave i poma by Elinor Carucci, via Bon Appétit.

Sé que el títol d'aquest post és una mica desconcertant, i més si tenim en compte que al món no abunden les declaracions d'amor a aquest tubercle més aviat desconegut i lleig. Però el títol és simplement una rèplica a un article que va esciure Molly Wizenberg al número de febrer de Bon Appétit: A Love Letter to Celery Root. Allà explica la seva descoberta i fascinació per aquest vegetal, que a hores d'ara jutjo com a molt exagerada (potser l'autora d'Orangette es deixa enlluernar pel fet que el Celery Root, a EEUU, no és un ingredient gens apreciat i entre els foodies americans hi ha certa tendència a enaltir tot allò europeu, sobretot francès). Bé, sigui com sigui, el seu article va fer que per primera vegada busqués la paraula celery root al diccionari: tot i que ja n'havia sentit a parlar (sobretot en articles i llibres francesos) la veritat és que mai l'havia vist ni provat.

Però avui, en ple atac d'inspiració, hem fet una excursió fins a la Boqueria (i dic 'hem' i 'excursió' perquè hi he arrossegat al Sergi i hi hem anat a peu), i allà hem comprat no un, sinó dos api-raves. Certament, no motivats per l'article de Bon Appétit, sinó per una recepta que vull provar diumenge que ve, que he convidat a la meva família més directa a dinar per primera vegada des que vivim en aquest pis. Bé, el fet és que la recepta, com la majoria de receptes que pugui tenir en llibres o revistes, no l'he fet mai, per tant volia assajar-ne algunes parts, les notes al peu que després són difícils de rectificar. I una de les parts era purée de céleri boule (que és una variant del céleri rave, que no s'hi posen per poc, els francesos!). La recepta era fàcil: pelar i tallar a cubs l'api-rave i fer-lo bullir en una olla amb aigua i el suc d'una llimona fins que quedés cuit. Després triturar-lo i afegir-hi mantega (com en un puré de patata, més o menys). Doncs bé: NO HO FEU! Deu ser el meu paladar català, però no estic preparada pel puré d'api-rave. Massa gust d'api (ehem, de què em pensava que tenia gust, l'api-rave?), olor d'api i textura de... No, no textura d'api, més aviat de poma ratllada. A més, la mantega! Sembla com si a cada recepta francesa hi anés inscrita, com en un adn, la seva ració de mantega... Ben bé que la cuisine volia salvar la ramaderia francesa i la seva sobreproducció làctica! Confesso que no m'agrada gens la cuina amb mantega: ni en salses, ni enlloc, i molt menys per fregir, lligar, o coure. Total, un fracàs que ha acabat a la paperera. Hi ha hagut també grans comentaris irònics per part del Sergi, del tipus que quan he intentat dir que a vegades hi ha fracassos a la cuina ha deixat anar un "no passa res si tenim en compte els teus GRANS èxits".... En fi, I won't take it personally.


2 comentaris:

La cuina vermella ha dit...

hahahaha, Núria, deixa'ns riure... hem seguit amb pèls i senyals l'excursió de tu i en Sergi, hem xalat de felicitat al saber que n'havies comprat dos exemplars i hem rigut de valent a llegir que no t'agrada... és que no saps les vegades que ens ha passat això, comprar un ingredient perquè l'has idealitzat perquè algú n'ha dit meravelles, i un cop en la teva boca... ecs!
Penso que ens passarà el matei amb el ruibarb...
en fi, amb el segon l'exemplar, jo el posaria al damunt d'un plat bonic, i el deixaria al damunt de la tauleta del rebedor per fer bonic... un bonic exòtic, però bonic!!
Petons

núria ha dit...

mmmm... El ruibarbe diria que no l'he vist mai a Catalunya, diria... Però quan vivia a París el meu nòvio que era canadenc quasi em va mirar com si fos un bitxo raro quan li vaig demanar que de què era la confitura que estàvem esmorzant... Era de ruibarbe (rhubarbe en francès)! I la veritat és que malgrat el color (una mica verdós-gris) estava molt bona :) Pel que fa al meu api-rave... ja us ho explicaré si me'n surto! Gràcies pel vostre comentari :)Petons!