Un dels grans plaers de l'estiu és seure en una terrassa i mirar com passa la gent. Però un plaer més gran encara és refugiar-se en un cafè quan comença el mal temps. La cultura del cafè és una cosa molt europea, com explica George Steiner a
La idea d'Europa: "Dibuixeu el mapa dels cafès i tindreu un dels indicadors essencials de 'la idea d'Europa'. El cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, per al debat intel·lectual i la tafaneria, per al
flâneur i per al poeta o el metafísic i la seva llibreta. És obert a tothom, però també és un club, una francmaçoneria de reconeixement polític o artisticoliterari i de presència programàtica. Una tassa de cafè, un got de vi o un te amb rom proporcionen un escenari per treballar, per somiar, per jugar a escacs o simplement per estar calent tot el dia". Malhauradament, la vida diària no em permet gaudir d'aquesta essència europea, o no tant com voldria. A més, tinc la sensació que ja no n'hi ha, de cafès on puguis llegir. Envejo i enyoro els cafès vienesos que descriu Stefan Zweig a
El món d'ahir o els de Buda i Pest de les novel·les de
Sándor Márai, els cafès de Pessoa a Lisboa o els de París (tant els literaris del període d'entreguerres com els reals, dels quals vaig gaudir i abusar mentre estudiava allà). Tinc ganes de llegir
La ciutat dels cafès, de Paco Villar, sobre la Barcelona de finals del XVIII i del XIX quan els seus cafès i restaurants eren espais públics i centres neuràlgics de la vida quotidiana, o
Primavera de cafè, arraulida amb una bona tassa de te.
