13 de març 2010

Cap declaració d'amor a l'api-rave!

Foto d'amanida d'api-rave i poma by Elinor Carucci, via Bon Appétit.

Sé que el títol d'aquest post és una mica desconcertant, i més si tenim en compte que al món no abunden les declaracions d'amor a aquest tubercle més aviat desconegut i lleig. Però el títol és simplement una rèplica a un article que va esciure Molly Wizenberg al número de febrer de Bon Appétit: A Love Letter to Celery Root. Allà explica la seva descoberta i fascinació per aquest vegetal, que a hores d'ara jutjo com a molt exagerada (potser l'autora d'Orangette es deixa enlluernar pel fet que el Celery Root, a EEUU, no és un ingredient gens apreciat i entre els foodies americans hi ha certa tendència a enaltir tot allò europeu, sobretot francès). Bé, sigui com sigui, el seu article va fer que per primera vegada busqués la paraula celery root al diccionari: tot i que ja n'havia sentit a parlar (sobretot en articles i llibres francesos) la veritat és que mai l'havia vist ni provat.

Però avui, en ple atac d'inspiració, hem fet una excursió fins a la Boqueria (i dic 'hem' i 'excursió' perquè hi he arrossegat al Sergi i hi hem anat a peu), i allà hem comprat no un, sinó dos api-raves. Certament, no motivats per l'article de Bon Appétit, sinó per una recepta que vull provar diumenge que ve, que he convidat a la meva família més directa a dinar per primera vegada des que vivim en aquest pis. Bé, el fet és que la recepta, com la majoria de receptes que pugui tenir en llibres o revistes, no l'he fet mai, per tant volia assajar-ne algunes parts, les notes al peu que després són difícils de rectificar. I una de les parts era purée de céleri boule (que és una variant del céleri rave, que no s'hi posen per poc, els francesos!). La recepta era fàcil: pelar i tallar a cubs l'api-rave i fer-lo bullir en una olla amb aigua i el suc d'una llimona fins que quedés cuit. Després triturar-lo i afegir-hi mantega (com en un puré de patata, més o menys). Doncs bé: NO HO FEU! Deu ser el meu paladar català, però no estic preparada pel puré d'api-rave. Massa gust d'api (ehem, de què em pensava que tenia gust, l'api-rave?), olor d'api i textura de... No, no textura d'api, més aviat de poma ratllada. A més, la mantega! Sembla com si a cada recepta francesa hi anés inscrita, com en un adn, la seva ració de mantega... Ben bé que la cuisine volia salvar la ramaderia francesa i la seva sobreproducció làctica! Confesso que no m'agrada gens la cuina amb mantega: ni en salses, ni enlloc, i molt menys per fregir, lligar, o coure. Total, un fracàs que ha acabat a la paperera. Hi ha hagut també grans comentaris irònics per part del Sergi, del tipus que quan he intentat dir que a vegades hi ha fracassos a la cuina ha deixat anar un "no passa res si tenim en compte els teus GRANS èxits".... En fi, I won't take it personally.