21 de maig 2010

El maletí del mestre

Foto via Il Cavoletto di Bruxelles, © Sigrid Verbert 2010

Aquest és el títol original de la novel·la de Hiromi Kawakami que a casa nostra s'ha traduït com El cel és blau, la terra blanca (Quaderns Crema). El vaig llegir fa més d'un mes i em va agradar molt. Podria dir que és delicat, harmoniós, o explicar, com fan a la revista Cuina, que la majoria d'escenes del llibre transcorren en una taverna japonesa entre menjar i gots de sake. Però El cel és blau, la terra blanca és sobretot una història d'amor. I les escenes on aquesta història neix i creix no són ni delicades, ni harmonioses, ni responen als ambients als quals associem el nostre imaginari japonès. La protagonista, Tsukiko, no és elegant en els gestos, ni especialment atractiva o dolça. I el mestre tampoc és algú savi que duu una vida d'asceta, ni tan sols la descripció de casa seva correspon al que creiem que és l'estètica japonesa imperant: lluny de l'equilibri hi regna un desordre i una acumulació d'objectes que recorda més, tot i que de lluny, a algú afectat pel síndrome de Diògenes que a un professor de literatura amb vocació de compositor d'haikus. I ,tanmateix, la novel·la sap transmetre una bellesa profunda, una sensació de recolliment, de tendresa. És una història d'amor, sí, però d'un amor entre dues persones molt soles que no encaixen en el lloc que els ha tocat ocupar al món. Dues persones que, tot i no necessitar a ningú, es necessiten l'una a l'altra i que es busquen i es repel·leixen, fins que s'acaben llepant les pròpies ferides. Entre gots de sake, tasses de te, tonyina amb soja fermentada, arrel de lotus saltada o escalunya salada.

13 de maig 2010

Soul Kitchen

M'ha encantat Soul Kitchen! Us la recomano molt, tot i que no hi trobareu grans xefs ni receptes, m'encanta el sentit de l'amistat i de l'amor que se'n desprèn, i el bon humor! I també m'han captivat els espais: el restaurant i els pisos dels personatges, una canya!