15 de març 2012

Eat your vegetables

No sé si éreu dels nens i nenes que es menjaven tota la verdura. Jo no. I la veritat és que em va costar bastant apreciar-la. Al contrari del que em passa ara: no diré que m'entusiasmin les bledes bullides, però ja fa anys que vaig descobrir la gran varietat d'oportunitats culinàries que ofereixen les verdures. I quan es parla del regne vegetal hi ha dos conceptes que són clau: temporalitat ("del temps") i proximitat (no del Perú, per exemple). Dos conceptes que marquen la diferència entre assaborir un tomàquet o mossegar un tros de plàstic. Fins al punt que, a vegades, i només a vegades, desitjaria allò de la "casa i l'hortet". Una mica, o, segurament, molt, inspirada pel cuiner britànic Nigel Slater, un personatge que escriu receptes pel diari The Guardian i que ha publicat uns quants llibres que han tingut molt bona acollida. Jo el vaig conèxier amb Appetite, un volum molt britànic que em vaig comprar la primera vegada que vaig anar a Londres, i vaig repetir amb The kitchen diaries i Real food. Doncs bé, aquest senyor té le que se'n podria dir un pati del darrere molt ben aprofitat, un hort on creixen totes les verdures imaginables (fins i tot albergínies! A Londres!) i on, a sobre, hi té plantats arbres fruiters que fan fruita de debò (no com les pobres pomeres i figueres que el meu pare va plantar fa temps, però això ja seria una altra història). Sigui del tot veritat o mig de mentida que ha aconseguit crear un eden comestible tan productiu, el cert és que l'excusa li ha valgut per publicar dos llibres impressionants, preciosos: Tender (volum I dedicat a les verdures, i volum II dedicat a les fruites). Uns llibres que es van publicar per separat fa cosa d'un any o dos (potser més?) i que ara es poden trobar junts, en paperback (tapa tova) i dins un estoig. Slater diu que són el resultat de cinc anys de feina a l'hort i a la cuina (on s'han fet les fotos), una barreja de memòries i assaig on explica 50 vegetals i recopila unes 500 receptes.

A casa nostra, fa cosa d'un mes ha apregut un llibre que em recorda a aquest Tender. Es tracta de Las verduras de muchas maneras. L'autora és Karin Leiz. Potser, d'entrada, el nom no us dirà res. Però Karin Leiz va ser (no sé si encara ho és) la dona del fotògraf i publicista Leopoldo Pomés, ell la va immortalitzar a les parets del Flash-Flash del carrer Granada del Pendès de Barcelona, un dels locals de la gauche divine que van fundar juntament amb el matrimoni Milà i Santos. El llibre és molt sobri, sense fotos, només amb il·lustracions que recorden una mica el Pius Font i Quer (els que hagueu fet un herbari a l'escola ja sabeu què vull dir) i que ha fet la seva filla, Juliet Pomés. Em va atraure la coberta, molt clàssica i bonica, i aquest punt gairebé de manual de botànica que comentava ara mateix. Les receptes estan molt ben classificades (es nota l'arrel germànica de la Leiz) de la A d'acelgas a la Z de zanahorias. Però no es tracta del tipic llibre de receptes de verdures de règim o de restaurant hare krishna, sinó que classifica les receptes segons si la verdura en qüestió forma part d'una amanida, sopa, estofat, amb carn, amb peix, d'uns postres, d'una salsa... etc. És, com l'autora diu, una manera de subratllar el producte fresc, una guia d'alternatives quan és temporada d'espinacs, per exemple, i ja no sabem com fer-los.

He de dir que encara no m'he pogut mirar gaire cap d'aquests llibres (i no diguem ja, fer-ne alguna recepta), però m'ha encantat el pròleg de Karin Leiz, on "confessa" que fins que es va casar era incapaç de fer ni un arròs bullit, que només sabia fer bon cafè, estimulant estrella durant la seva època d'estudiant, i que quan va començar a formar-se en matèria culinària, tot i venir d'una família de gran tradició gastronòmica, va recórrer a "lo que era mi costumbre cuando quería aprender algo: la letra impresa" i així va baixar a la papereria-llibreria de sota casa seva i va demanar un llibre de cuina. La sort va voler que només en tinguessin un: La Teca, el clàssic de la cuina catalana del segle XIX d'Ignasi Domènech.

2 comentaris:

La Cuina Violeta ha dit...

Núria, quina entrada més bonica. A més, em sento molt identificada: de petita no m'agradaven les verdures, quan em vaig casar no tenia ni idea de cuinar i tinc molts llibres de cuina bons. Molt bé.
Nani

Mònica ha dit...

No sabia que el blog seguia viu! Això s'avisa! Avui de casualitat, el tenia a favoritos, i hi he picat a sobre per equivocació i sorpresa!Jo m'havia quedat a la Xina... Però l'altra gran sorpresa és que tinc aquest llibre! Me'l va regalar, a primers de març crec, la meva mare, farta dels meus rotllos sobre les meves dietes tan pro-vegetals! Ella és com tu, que a les llibreries bada a la secció de cuina, i jo ni tan sols sé on para...El llibre és molt bonic estèticament i m'interessa l'explicació sobre verdures, però a nivell de receptes no m'inspira gens. No em sembla el meu tipus de cuina, encara molt més simple. Massa elaborat per mi, tot i que segurament he de mirar-me'l amb més calma. Em va agradar més La cuina de mumare de la Bonet que és l'altre llibre de cuina que m'ha caigut (me'l van portar els reis).
Petons i bones vacances, marxo d'aquí unes hores i penso menjar a gust!