4 de des. 2011

El meu primer llibre de cuina

Il·lustració Stephen Cartwright

A vegades la vida és plena de casualitats.  Des que sóc mare, he intentat recolpilar llibres de cuina a) perquè els nens aprenguin a cuinar i b) de menjar per a nens (des dels que parlen dels primers purés i farinetes fins als que reivindiquen el sushi per a nadons). I fa mesos que mentalment escric un post sobre aquest tipus de llibres, un post que ha quedat allà, al rebost de les neurones.  Ahir, per un motiu de força major, em vaig veure empesa a entrar a l'FNAC de plaça Catalunya, i mentre alletava el meu fill a la secció de llibres infantils vaig veure Mi primer libro de cocina. La cosa no tindria res de particular si no fos que em vaig adonar que aquest llibre és una recopilació de tres "clàssics" dels anys 80 . Es tracta dels Mis primeros libros de cocina que l'editorial Anaya va publicar l'any 1985. Els títols eren Cosas calientes, Cosas para fiestas i Cosas dulces. Nosaltres en teníem dos, el de festes i el de coses dolces,i ahir amb la meva germana comentàvem que mai de la vida no havíem fet cap recepta d'aquests llibres, tot i que ens encantaven, sobretot les magnífiques il·lustracions del pas a pas fetes per Stephen Cartwright. Recordo fullejar-los (les pàgines eren de cartró i estaven enquadernats amb espiral) i escriure als marges a qui convidaria a cada plat. O sigui que, pensant-hi bé, aquests van ser els meus primers llibres de cuina, molt abans que cap altre i, veient-los ara, crec que continuen sent igual de xulos i que segueixen despertant, a grans i petits, les ganes de cuinar.

16 de març 2011

La Xina

Foto by Jeffrey Alford and Naomi Duguid

Tot va començar quan l'Eugènia em va dir, "m'estic llegint un llibre que és TAN tu!". Això va passar fa gairebé un any, i la novel·la es diu Kitchen chinese, d'Ann Mah -acabo de descobrir via Google que s'ha traduit en castellà amb el títol Chino para principiantes-. Bé, la història tracta d'una aspirant a periodista americana d'ascendència xinesa que, de la nit al dia, es troba sense feina, sense parella i sense perspectives de futur, i decideix marxar a viure una temporada a Pequín, on hi viu des de fa uns anys la seva germana. Allà haurà d'afrontar-se a la paradoxa de semblar xinesa però ser estrangera, de parlar només kitchen chinese (xinès d'estar per casa), tot plegat mentre intenta trobar-se professionalment escrivint sobre una de les seves grans passions, la cuina (els capítols estan estructurats per regions i a cada capítol es parla del menjar d'un dels cantons xinesos), tot fent equilibris per entendre qui és, d'on ve i quins vincles té amb la seva família. El llibre està escrit en clau de comèdia, divertit, àgil i molt llegidor, una d'aquelles novel·les que acabes amb un somriure a la boca, però tot i així no és una cursilada infumable de l'estil Eat, pray, love (Come, reza, ama), sinó que té algun element molt interessant, com la relació entre la protagonista, Isabelle Lee, i la seva germana gran, Claire, que acaben desmuntat els rols que sempre han mantingut en el si de la família per aproximar-se per primera vegada. O el tema dels orígens i la identitat, tan difícil de definir.

A més a més, el llibre m'ha fet pensar molt en la Xina, aquest país que més aviat es podria dir que és un continent, amb regions d'ètnies, llengües, religions i menjars tan allunyats que sembla impossible que es vulguin agrupar sota una mateixa bandera (bé, de fet, no volen en molts dels casos). I m'ha fet pensar en una parella d'escriptors-periodistes-fotògrafs, Naomi Duguid i Jeffrey Alford, autors d'uns quants llibres sobre cultura, cuina i viatges. La primera vegada que vaig sentir a parlar d'ells, de fet, no em vaig fixar en els seus noms. A la fira de Frankfurt vaig veure que el seu llibre Beyond the Great Wall: Recipes and Travels in the Other China havia guanyat un Gourmand Award, no me'n recordo de la categoria, però sí que em va quedar gravat el llibre, un gran volum de tapa dura amb magnífiques fotografies que semblava més un volum de National Geographic que un llibre de receptes. I de fet, ho és. Naomi i Jefferey no estan interessats en el menjar per se, sinó que el vinculen sempre a la cultura que l'ha generat, a la gent que el menja, als pobles que coneixen a través dels seus viatges. Això ho vaig saber més tard, arran d'un magnífic article al New Yorker, que explicava com s'havien conegut de joves, el 1985, al Tibet. Ella era una advocada canadenca de 35 anys a qui havien ofert ser sòcia del buffet on treballava i que es va agafar un any sabàtic per viatjar i decidir què feia amb la seva vida, i ell una espècie de hippie nordamericà de 31 anys que buscava la veritat viatjant i treballant de qualsevol cosa pel sud-est asiàtic. Es van conèixer a Lhasa i van continuar el camí plegats. Fins al punt que un mes després van tornar a casa per conèixer la família i amics de cadascú i poc més tard es van casar. Ella va abandonar la seva feina d'advocada i van continuar viatjant pel continent asiàtic, escrivint articles i fent fotografies, aviat acompanyats pels seus dos fills, a qui sempre van arrossegar en les seves exòtiques aventures. No cal dir que la història em va semblar meravellosa, digna d'una novel·la, com meravellosa em sembla la seva feina com a fotògrafs, com a periodistes i com a comunicadors d'una cuina que, per llunyana o per vés a saber què -potser perquè fins fa relativament poc a casa nostra només havia arribat en forma de take away oliós- m'era completament desconeguda i que ara m'agradaria anar provant (i si pogués ser in situ, molt millor!).

PD: fa poc em vaig assabentar que la parella Alford Duguid s'han separat i és per això que Naomi publica sola el seu darrer volum, Burma. Rivers of flavour

27 de febr. 2011

Coses importants al forn


Durant tres o quatre mesos qualsevol cosa, i quan dic qualsevol cosa vull dir una foto, una olor, etc, relacionada amb el menjar em feia córrer cap al lavabo.  Després va arribar Nadal i tenia gana, molta gana, però no em venia de gust cuinar. Ara estic feliç, feliç, feliç i molt cansada. Amb ganes de replegar-me a dins, de fer una petita closca on només hi capiguem tres persones: el Sergi, jo i el nostre fill que naixerà al maig.