15 març 2012

Eat your vegetables

No sé si éreu dels nens i nenes que es menjaven tota la verdura. Jo no. I la veritat és que em va costar bastant apreciar-la. Al contrari del que em passa ara: no diré que m'entusiasmin les bledes bullides, però ja fa anys que vaig descobrir la gran varietat d'oportunitats culinàries que ofereixen les verdures. I quan es parla del regne vegetal hi ha dos conceptes que són clau: temporalitat ("del temps") i proximitat (no del Perú, per exemple). Dos conceptes que marquen la diferència entre assaborir un tomàquet o mossegar un tros de plàstic. Fins al punt que, a vegades, i només a vegades, desitjaria allò de la "casa i l'hortet". Una mica, o, segurament, molt, inspirada pel cuiner britànic Nigel Slater, un personatge que escriu receptes pel diari The Guardian i que ha publicat uns quants llibres que han tingut molt bona acollida. Jo el vaig conèxier amb Appetite, un volum molt britànic que em vaig comprar la primera vegada que vaig anar a Londres, i vaig repetir amb The kitchen diaries i Real food. Doncs bé, aquest senyor té le que se'n podria dir un pati del darrere molt ben aprofitat, un hort on creixen totes les verdures imaginables (fins i tot albergínies! A Londres!) i on, a sobre, hi té plantats arbres fruiters que fan fruita de debò (no com les pobres pomeres i figueres que el meu pare va plantar fa temps, però això ja seria una altra història). Sigui del tot veritat o mig de mentida que ha aconseguit crear un eden comestible tan productiu, el cert és que l'excusa li ha valgut per publicar dos llibres impressionants, preciosos: Tender (volum I dedicat a les verdures, i volum II dedicat a les fruites). Uns llibres que es van publicar per separat fa cosa d'un any o dos (potser més?) i que ara es poden trobar junts, en paperback (tapa tova) i dins un estoig. Slater diu que són el resultat de cinc anys de feina a l'hort i a la cuina (on s'han fet les fotos), una barreja de memòries i assaig on explica 50 vegetals i recopila unes 500 receptes.

A casa nostra, fa cosa d'un mes ha apregut un llibre que em recorda a aquest Tender. Es tracta de Las verduras de muchas maneras. L'autora és Karin Leiz. Potser, d'entrada, el nom no us dirà res. Però Karin Leiz va ser (no sé si encara ho és) la dona del fotògraf i publicista Leopoldo Pomés, ell la va immortalitzar a les parets del Flash-Flash del carrer Granada del Pendès de Barcelona, un dels locals de la gauche divine que van fundar juntament amb el matrimoni Milà i Santos. El llibre és molt sobri, sense fotos, només amb il·lustracions que recorden una mica el Pius Font i Quer (els que hagueu fet un herbari a l'escola ja sabeu què vull dir) i que ha fet la seva filla, Juliet Pomés. Em va atraure la coberta, molt clàssica i bonica, i aquest punt gairebé de manual de botànica que comentava ara mateix. Les receptes estan molt ben classificades (es nota l'arrel germànica de la Leiz) de la A d'acelgas a la Z de zanahorias. Però no es tracta del tipic llibre de receptes de verdures de règim o de restaurant hare krishna, sinó que classifica les receptes segons si la verdura en qüestió forma part d'una amanida, sopa, estofat, amb carn, amb peix, d'uns postres, d'una salsa... etc. És, com l'autora diu, una manera de subratllar el producte fresc, una guia d'alternatives quan és temporada d'espinacs, per exemple, i ja no sabem com fer-los.

He de dir que encara no m'he pogut mirar gaire cap d'aquests llibres (i no diguem ja, fer-ne alguna recepta), però m'ha encantat el pròleg de Karin Leiz, on "confessa" que fins que es va casar era incapaç de fer ni un arròs bullit, que només sabia fer bon cafè, estimulant estrella durant la seva època d'estudiant, i que quan va començar a formar-se en matèria culinària, tot i venir d'una família de gran tradició gastronòmica, va recórrer a "lo que era mi costumbre cuando quería aprender algo: la letra impresa" i així va baixar a la papereria-llibreria de sota casa seva i va demanar un llibre de cuina. La sort va voler que només en tinguessin un: La Teca, el clàssic de la cuina catalana del segle XIX d'Ignasi Domènech.

4 des. 2011

El meu primer llibre de cuina

Il·lustració Stephen Cartwright

A vegades la vida és plena de casualitats.  Des que sóc mare, he intentat recolpilar llibres de cuina a) perquè els nens aprenguin a cuinar i b) de menjar per a nens (des dels que parlen dels primers purés i farinetes fins als que reivindiquen el sushi per a nadons). I fa mesos que mentalment escric un post sobre aquest tipus de llibres, un post que ha quedat allà, al rebost de les neurones.  Ahir, per un motiu de força major, em vaig veure empesa a entrar a l'FNAC de plaça Catalunya, i mentre alletava el meu fill a la secció de llibres infantils vaig veure Mi primer libro de cocina. La cosa no tindria res de particular si no fos que em vaig adonar que aquest llibre és una recopilació de tres "clàssics" dels anys 80 . Es tracta dels Mis primeros libros de cocina que l'editorial Anaya va publicar l'any 1985. Els títols eren Cosas calientes, Cosas para fiestas i Cosas dulces. Nosaltres en teníem dos, el de festes i el de coses dolces,i ahir amb la meva germana comentàvem que mai de la vida no havíem fet cap recepta d'aquests llibres, tot i que ens encantaven, sobretot les magnífiques il·lustracions del pas a pas fetes per Stephen Cartwright. Recordo fullejar-los (les pàgines eren de cartró i estaven enquadernats amb espiral) i escriure als marges a qui convidaria a cada plat. O sigui que, pensant-hi bé, aquests van ser els meus primers llibres de cuina, molt abans que cap altre i, veient-los ara, crec que continuen sent igual de xulos i que segueixen despertant, a grans i petits, les ganes de cuinar.

16 març 2011

La Xina

Foto by Jeffrey Alford and Naomi Duguid

Tot va començar quan l'Eugènia em va dir, "m'estic llegint un llibre que és TAN tu!". Això va passar fa gairebé un any, i la novel·la es diu Kitchen chinese, d'Ann Mah -acabo de descobrir via Google que s'ha traduit en castellà amb el títol Chino para principiantes-. Bé, la història tracta d'una aspirant a periodista americana d'ascendència xinesa que, de la nit al dia, es troba sense feina, sense parella i sense perspectives de futur, i decideix marxar a viure una temporada a Pequín, on hi viu des de fa uns anys la seva germana. Allà haurà d'afrontar-se a la paradoxa de semblar xinesa però ser estrangera, de parlar només kitchen chinese (xinès d'estar per casa), tot plegat mentre intenta trobar-se professionalment escrivint sobre una de les seves grans passions, la cuina (els capítols estan estructurats per regions i a cada capítol es parla del menjar d'un dels cantons xinesos), tot fent equilibris per entendre qui és, d'on ve i quins vincles té amb la seva família. El llibre està escrit en clau de comèdia, divertit, àgil i molt llegidor, una d'aquelles novel·les que acabes amb un somriure a la boca, però tot i així no és una cursilada infumable de l'estil Eat, pray, love (Come, reza, ama), sinó que té algun element molt interessant, com la relació entre la protagonista, Isabelle Lee, i la seva germana gran, Claire, que acaben desmuntat els rols que sempre han mantingut en el si de la família per aproximar-se per primera vegada. O el tema dels orígens i la identitat, tan difícil de definir.

A més a més, el llibre m'ha fet pensar molt en la Xina, aquest país que més aviat es podria dir que és un continent, amb regions d'ètnies, llengües, religions i menjars tan allunyats que sembla impossible que es vulguin agrupar sota una mateixa bandera (bé, de fet, no volen en molts dels casos). I m'ha fet pensar en una parella d'escriptors-periodistes-fotògrafs, Naomi Duguid i Jeffrey Alford, autors d'uns quants llibres sobre cultura, cuina i viatges. La primera vegada que vaig sentir a parlar d'ells, de fet, no em vaig fixar en els seus noms. A la fira de Frankfurt vaig veure que el seu llibre Beyond the Great Wall: Recipes and Travels in the Other China havia guanyat un Gourmand Award, no me'n recordo de la categoria, però sí que em va quedar gravat el llibre, un gran volum de tapa dura amb magnífiques fotografies que semblava més un volum de National Geographic que un llibre de receptes. I de fet, ho és. Naomi i Jefferey no estan interessats en el menjar per se, sinó que el vinculen sempre a la cultura que l'ha generat, a la gent que el menja, als pobles que coneixen a través dels seus viatges. Això ho vaig saber més tard, arran d'un magnífic article al New Yorker, que explicava com s'havien conegut de joves, el 1985, al Tibet. Ella era una advocada canadenca de 35 anys a qui havien ofert ser sòcia del buffet on treballava i que es va agafar un any sabàtic per viatjar i decidir què feia amb la seva vida, i ell una espècie de hippie nordamericà de 31 anys que buscava la veritat viatjant i treballant de qualsevol cosa pel sud-est asiàtic. Es van conèixer a Lhasa i van continuar el camí plegats. Fins al punt que un mes després van tornar a casa per conèixer la família i amics de cadascú i poc més tard es van casar. Ella va abandonar la seva feina d'advocada i van continuar viatjant pel continent asiàtic, escrivint articles i fent fotografies, aviat acompanyats pels seus dos fills, a qui sempre van arrossegar en les seves exòtiques aventures. No cal dir que la història em va semblar meravellosa, digna d'una novel·la, com meravellosa em sembla la seva feina com a fotògrafs, com a periodistes i com a comunicadors d'una cuina que, per llunyana o per vés a saber què -potser perquè fins fa relativament poc a casa nostra només havia arribat en forma de take away oliós- m'era completament desconeguda i que ara m'agradaria anar provant (i si pogués ser in situ, molt millor!).

PD: fa poc em vaig assabentar que la parella Alford Duguid s'han separat i és per això que Naomi publica sola el seu darrer volum, Burma. Rivers of flavour

27 febr. 2011

Coses importants al forn


Durant tres o quatre mesos qualsevol cosa, i quan dic qualsevol cosa vull dir una foto, una olor, etc, relacionada amb el menjar em feia córrer cap al lavabo.  Després va arribar Nadal i tenia gana, molta gana, però no em venia de gust cuinar. Ara estic feliç, feliç, feliç i molt cansada. Amb ganes de replegar-me a dins, de fer una petita closca on només hi capiguem tres persones: el Sergi, jo i el nostre fill que naixerà al maig.

21 ag. 2010

Cafès

Un dels grans plaers de l'estiu és seure en una terrassa i mirar com passa la gent. Però un plaer més gran encara és refugiar-se en un cafè quan comença el mal temps. La cultura del cafè és una cosa molt europea, com explica George Steiner a La idea d'Europa: "Dibuixeu el mapa dels cafès i tindreu un dels indicadors essencials de 'la idea d'Europa'. El cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, per al debat intel·lectual i la tafaneria, per al flâneur i per al poeta o el metafísic i la seva llibreta. És obert a tothom, però també és un club, una francmaçoneria de reconeixement polític o artisticoliterari i de presència programàtica. Una tassa de cafè, un got de vi o un te amb rom proporcionen un escenari per treballar, per somiar, per jugar a escacs o simplement per estar calent tot el dia". Malhauradament, la vida diària no em permet gaudir d'aquesta essència europea, o no tant com voldria. A més, tinc la sensació que ja no n'hi ha, de cafès on puguis llegir. Envejo i enyoro els cafès vienesos que descriu Stefan Zweig a El món d'ahir o els de Buda i Pest de les novel·les de Sándor Márai, els cafès de Pessoa a Lisboa o els de París (tant els literaris del període d'entreguerres com els reals, dels quals vaig gaudir i abusar mentre estudiava allà). Tinc ganes de llegir La ciutat dels cafès, de Paco Villar, sobre la Barcelona de finals del XVIII i del XIX quan els seus cafès i restaurants eren espais públics i centres neuràlgics de la vida quotidiana, o Primavera de cafè, arraulida amb una bona tassa de te.

21 maig 2010

El maletí del mestre

Foto via Il Cavoletto di Bruxelles, © Sigrid Verbert 2010

Aquest és el títol original de la novel·la de Hiromi Kawakami que a casa nostra s'ha traduït com El cel és blau, la terra blanca (Quaderns Crema). El vaig llegir fa més d'un mes i em va agradar molt. Podria dir que és delicat, harmoniós, o explicar, com fan a la revista Cuina, que la majoria d'escenes del llibre transcorren en una taverna japonesa entre menjar i gots de sake. Però El cel és blau, la terra blanca és sobretot una història d'amor. I les escenes on aquesta història neix i creix no són ni delicades, ni harmonioses, ni responen als ambients als quals associem el nostre imaginari japonès. La protagonista, Tsukiko, no és elegant en els gestos, ni especialment atractiva o dolça. I el mestre tampoc és algú savi que duu una vida d'asceta, ni tan sols la descripció de casa seva correspon al que creiem que és l'estètica japonesa imperant: lluny de l'equilibri hi regna un desordre i una acumulació d'objectes que recorda més, tot i que de lluny, a algú afectat pel síndrome de Diògenes que a un professor de literatura amb vocació de compositor d'haikus. I ,tanmateix, la novel·la sap transmetre una bellesa profunda, una sensació de recolliment, de tendresa. És una història d'amor, sí, però d'un amor entre dues persones molt soles que no encaixen en el lloc que els ha tocat ocupar al món. Dues persones que, tot i no necessitar a ningú, es necessiten l'una a l'altra i que es busquen i es repel·leixen, fins que s'acaben llepant les pròpies ferides. Entre gots de sake, tasses de te, tonyina amb soja fermentada, arrel de lotus saltada o escalunya salada.

13 maig 2010

Soul Kitchen

M'ha encantat Soul Kitchen! Us la recomano molt, tot i que no hi trobareu grans xefs ni receptes, m'encanta el sentit de l'amistat i de l'amor que se'n desprèn, i el bon humor! I també m'han captivat els espais: el restaurant i els pisos dels personatges, una canya!

9 abr. 2010

Ellen's Stardust Diner a NYC

Més sobre diners i altres curiositats americanes quan no tingui tanta son.

13 març 2010

Cap declaració d'amor a l'api-rave!

Foto d'amanida d'api-rave i poma by Elinor Carucci, via Bon Appétit.

Sé que el títol d'aquest post és una mica desconcertant, i més si tenim en compte que al món no abunden les declaracions d'amor a aquest tubercle més aviat desconegut i lleig. Però el títol és simplement una rèplica a un article que va esciure Molly Wizenberg al número de febrer de Bon Appétit: A Love Letter to Celery Root. Allà explica la seva descoberta i fascinació per aquest vegetal, que a hores d'ara jutjo com a molt exagerada (potser l'autora d'Orangette es deixa enlluernar pel fet que el Celery Root, a EEUU, no és un ingredient gens apreciat i entre els foodies americans hi ha certa tendència a enaltir tot allò europeu, sobretot francès). Bé, sigui com sigui, el seu article va fer que per primera vegada busqués la paraula celery root al diccionari: tot i que ja n'havia sentit a parlar (sobretot en articles i llibres francesos) la veritat és que mai l'havia vist ni provat.

Però avui, en ple atac d'inspiració, hem fet una excursió fins a la Boqueria (i dic 'hem' i 'excursió' perquè hi he arrossegat al Sergi i hi hem anat a peu), i allà hem comprat no un, sinó dos api-raves. Certament, no motivats per l'article de Bon Appétit, sinó per una recepta que vull provar diumenge que ve, que he convidat a la meva família més directa a dinar per primera vegada des que vivim en aquest pis. Bé, el fet és que la recepta, com la majoria de receptes que pugui tenir en llibres o revistes, no l'he fet mai, per tant volia assajar-ne algunes parts, les notes al peu que després són difícils de rectificar. I una de les parts era purée de céleri boule (que és una variant del céleri rave, que no s'hi posen per poc, els francesos!). La recepta era fàcil: pelar i tallar a cubs l'api-rave i fer-lo bullir en una olla amb aigua i el suc d'una llimona fins que quedés cuit. Després triturar-lo i afegir-hi mantega (com en un puré de patata, més o menys). Doncs bé: NO HO FEU! Deu ser el meu paladar català, però no estic preparada pel puré d'api-rave. Massa gust d'api (ehem, de què em pensava que tenia gust, l'api-rave?), olor d'api i textura de... No, no textura d'api, més aviat de poma ratllada. A més, la mantega! Sembla com si a cada recepta francesa hi anés inscrita, com en un adn, la seva ració de mantega... Ben bé que la cuisine volia salvar la ramaderia francesa i la seva sobreproducció làctica! Confesso que no m'agrada gens la cuina amb mantega: ni en salses, ni enlloc, i molt menys per fregir, lligar, o coure. Total, un fracàs que ha acabat a la paperera. Hi ha hagut també grans comentaris irònics per part del Sergi, del tipus que quan he intentat dir que a vegades hi ha fracassos a la cuina ha deixat anar un "no passa res si tenim en compte els teus GRANS èxits".... En fi, I won't take it personally.


29 gen. 2010

Who's afraid of sushi?


M'encanta el menjar japonès. És boníssim i, a sobre, ultra sa. Tanmateix, sempre he estat dels que creuen que els menjars "exòtics" millor menjar-los en restaurants ídem. De fet, mai no se m'havia ni arribat a pasar pel cap que hi hagués algú prou freak com per fer sushi a casa (i qui diu sushi diu dim sums xinesos, o menjar Thai, o qualsevol altre especialitat de cuina asiàtica). I dic "havia", en passat, perquè ara ja puc afirmar: VAIG FER SUSHI, !! (tot i que no a casa, sinó a l'escola). Com a bona fan del programa Karakia (som molts i semblem els dels anuncis de les hemorroides, que ho "patim" en silenci, perquè a dia d'avui no he arribat a entendre perquè ja no existeix  i/o perquè mai podia saber amb exactitud quin dia s'emetia) havia vist als expatriats japonesos de casa nostra cuinant amb una desimboltura admirable, però, com ja sabeu, la meva és una gastronomia més teòrica que gustativa: m'agrada molt més veure cuinar i que m'expliquin la cultura de tal i qual país que posar-me a la cuina a intentar recrear-la.

He de dir que la classe, titulada "Croquetes de pernil, tataky de tonyina i sushi" m'espantava força, i no només pel sector japonès del tema, sinó també per les croquetes, ja que no n'havia fet mai (i que, per cert, són bastant fàcils de fer). O sigui que el divendres anterior em vaig endur de la feina un llibre sensacional que em vaig empassar sencer aquella tarda: La cuina japonesa, de Ko Tazawa (Columna Edicions). I, què té d'excepcional el llibre de Ko Tazawa? Doncs que segur que n'heu sentit a parlar. En Ko i la seva família van venir a viure a Catalunya portats per l'amor a la nostra llengua (de fet, diria que està preparant el primer diccionari català-japonès del món, ja que es va doctorar en filologia catalana a la UB), i hi van estar uns anys, de 1993 a 1995, totalment integrats. Després van tornar al Japó i ara vénen a passar els estius al Berguedà. La singularitat de la seva història, arran també de l'amistat que va trabar amb personatges com l'escriptor Josep Mª Espinàs, el va portar a ser el japonès de Catalunya, així, per antonomàsia. I per això penso que molts n'haureu sentit a parlar. El llibre d'en Ko, lluny de ser un receptari de cuina, explica una manera d'entendre el menjar, i ens l'explica perquè l'entenguem nosaltres, els catalans. A mig camí entre la biografia i la història de determinats productes (l'origen del sushi, el funcionament dels bastonets, la cocció de l'arròs, etc), Ko Tazawa introdueix els bàsics de la manera de fer i menjar al Japó en una sèrie de receptes i dibuixos que s'intercalen en el seu relat. I ho fa de manera senzilla, donant al lector una confiança inesperada en l'accessibilitat de la cuina nipona. Un llibre deliciós!

Un cop enllestida la classe, va començar la meva particular "febre nipona" en matèria de llibres. Així vaig trobar que hi ha una autora al Japó que els americans equiparen a la seva Martha Stewart, Harumi Kurihara, i de qui Grijalbo n'ha editat un llibre en castellà, La cocina japonesa de Harumi. I m'encanta! Està ple de receptes que semblen la bomba i d'explicacions sobre la cultura i la cuina del Japó del nostre temps. També em vaig comprar el llibre Sushi, técnicas y sabor, de Kimiko Barber i Hiroki Takemura, editat per Blume també, un manual perfecte amb fotografies i explicacions detallades sobre els estris, els ingredients, i tot el que cal saber en matèria tècnica per preparar sushi a casa.