13 de set. 2009

Julie & Julia a casa nostra

L'autèntica Julia Child durant una de les emisions del programa televisiu de cuina, The French Chef.

Arran de la darrera pel·lícula de
Nora Ephron Julie & Julia, que es va estrenar als EE UU a l'agost i que podrem veure a casa nostra a partir del 6 de novembre, no hi ha dia que passi que la premsa anglosaxona i els blogs ídem no parlin de: a) la importància de la figura de Julia Child, b) la pel·lícula de Nora Ephron, c) la polèmica al voltant de Julie Powell. Però, qui era Julia Child? Qui és Julie Powell? I, més important encara, per què els anglesos encara estan tan obsessionats amb la cuina francesa, amb París i amb tot el que arriba de la capital de l'Hexàgon?

Julia McWilliams era filla d'una acomodada família WASP americana de Pasadena, California. A casa seva, com passava aleshores a totes les cases d'aquestes famílies benestants, sempre hi havia hagut servei, és a dir, cuiners i tota la resta, per la qual cosa mai es va interessar gaire pel que passava portes endins de la cuina.

Va conèixer el seu marit, Paul Child, a Sri Lanka durant la II Guerra Mundial, i es van casar el 1946. "Com a preparació per una vida amb un marit amb un modest sou governamental vaig decidir que millor que aprengués a cuinar. Abans del nostre casament, doncs, vaig fer un curset de cuina per a futures esposes dirigit per dues dames angleses a Los Angeles, que em van ensenyar a fer pancakes i coses semblants. Però el primer àpat que vaig cuinar per a Paul era una mica més agosarat: cervellets cuits amb vi negre! No sé exactament per què vaig escollir aquella recepta, a no ser perquè sonava exòtica i em va semblar una manera divertida d'impressionar el meu marit. Però el resultat, ai las!, va ser una pasterada no gaire atractiva a la vista ni gaire bona al paladar. Paul s'ho va prendre amb humor i vam improvisar alguna altra cosa per menjar aquella nit. Però ben endins, jo estava enfadada amb mi mateixa, i em vaig acabar convencent més que mai de la necessitat d'aprendre a cuinar bé", escriu Child a les seves memòries My Life in France.

Dos anys després, l'any 1948, a Paul el van destinar a treballar pel United States Information Services de París, i el matrimoni Child es va traslladar a la capital francesa, on Julia va aprendre francès i, sobretot, a cuinar. I ho va fer a l'estil més purament chefy, és a dir, a la famosa escola Le Cordon Bleu, tota una institució. La resta és el relat dels anys de felicitat passats a Paris i a Marsella mentre aprenia a viure i a cuinar, i el retorn a EE UU, on l'any 1961 va publicar el llibre de cuina Mastering the Art of French Cooking (que arran de la pel·lícula s'ha tornat a col·locar a la llista de best-sellers del país) i on des de 1963 i durant 10 anys va conduir un dels primers programes televisius de cuina, The French Chef.

Ara bé, a la pel·lícula de Ephron el biopic de Julia Child es barreja amb el de Julie Powell, autora del llibre Julie and Julia: My Year of Cooking Dangerously. Julie Powell mai va conèixer a Julia Child, però un dia va decidir, com a repte personal, fruit, segurament, de frustracions extra culinàries, que cuinaria tot el receptari del Mastering the Art of French Cooking. I no només això, si no que ho va fer i ho va anar publicant en un blog, The Julie/Julia Project, amb la inesperada sort que el blog es va convertir en tot un èxit i l'experiència va acabar en forma de llibre, que es va publicar just un any després de la mort de Julia Child.

I ja tenim servida la polèmica: l'editora de Child diu que l'esperit de Julie Powell no és el mateix que el de Julia Child, que la manera d'encarar-se al menjar és des d'angles oposats (el plaer de menjar i la joia de cuinar, per part de Child, i un simple desafiament, una guerra personal, per part de Powell). Així mateix opina una de les biògrafes de Child, Laura Shapiro, que recomana endur-se un llibre i una llanterna al cine per llegir durant les parts del film dedicades a Julie Powell. A mi personalment Julie Powell no em cau especialment bé, em vaig començar el seu llibre (per sort existeix en edició butxaca molt econòmic) i realment em queia de les mans... un rotllo gens interessant, però tampoc crec que pugui jutjar-la sense conèixer-la. En canvi, My Life in France m'ha agradat molt. Ara bé, potser el més interessant que s'ha dit aquests dies sobre Julia i Julie és un article que vaig llegir a The Guardian, on es subratllava que: "
Julie & Julia és un cas excepcional, una pel·lícula centrada en la vida de dones adultes, i encara més estrany, un film sobre dones que lluiten per expressar els seus talents a través de la feina. Sense un nòvio, ni un casament fastuós, ni un bebé, ni un millor amic gay, sense escapar d'un serial killer, sense enaltir el perfecte equilibri feina-família, ni un altre bebé. La vida real està plena de dones per a qui la seva carrera professional és el més important, que desitgen desafiaments creatius, que estan deprimides fins que troben la manera de deixar la seva empremta al món."

3 comentaris:

guspires que viatgen amb el vent ha dit...

Hola Núria,
Vaig veure la pel·lícula i em va agradar molt, encara que he de dir que al final decau una mica, li falta guió. Després de veure-la vaig pensar que no estaria malament fer un bloc de cuina i el dia 28 de desembre publico el primer post. A vegades les persones necessitem plantejar-nos aquesta mena de reptes, per saber que estem vives, que estem aquí i que podem fer coses.
Felicitats pel teu bloc.
Gemma

núria ha dit...

Hola Gemma

He volgut entrar al teu blog però no he pogut, el tens tancat i només s'hi pot entrar per invitació (t'ho dic perquè com que dius que fa poc que t'hi has posat potser no te n'has adonat... O potser sí i ja et va bé). Sigui com sigui, moltes gràcies pel comentari, amb aquest blog de cuina em passa una mica com amb la Julie a la peli, a vegades em pregunto: hi ha algú aquí fora?

guspires que viatgen amb el vent ha dit...

Si, el tinc tancat. No és que hi hagi res personal però tot això d'internet em fa un xic de yuyu, i no és pas que hagi nascut ahir. Suposo que l'acabaré obrint, tot és qüestió d'animar-me i a veure què passa :-(, res, no? Mkaxis! Per mi tot és molt nou això!
Ja, ja ho he vist que no tenies cap comentari. Res, crec que a la gent no els hi va agradar la pel·lícula, o si?
Ànims i endavant, que escrius molt bé.

Gemma