21 de maig 2010

El maletí del mestre

Foto via Il Cavoletto di Bruxelles, © Sigrid Verbert 2010

Aquest és el títol original de la novel·la de Hiromi Kawakami que a casa nostra s'ha traduït com El cel és blau, la terra blanca (Quaderns Crema). El vaig llegir fa més d'un mes i em va agradar molt. Podria dir que és delicat, harmoniós, o explicar, com fan a la revista Cuina, que la majoria d'escenes del llibre transcorren en una taverna japonesa entre menjar i gots de sake. Però El cel és blau, la terra blanca és sobretot una història d'amor. I les escenes on aquesta història neix i creix no són ni delicades, ni harmonioses, ni responen als ambients als quals associem el nostre imaginari japonès. La protagonista, Tsukiko, no és elegant en els gestos, ni especialment atractiva o dolça. I el mestre tampoc és algú savi que duu una vida d'asceta, ni tan sols la descripció de casa seva correspon al que creiem que és l'estètica japonesa imperant: lluny de l'equilibri hi regna un desordre i una acumulació d'objectes que recorda més, tot i que de lluny, a algú afectat pel síndrome de Diògenes que a un professor de literatura amb vocació de compositor d'haikus. I ,tanmateix, la novel·la sap transmetre una bellesa profunda, una sensació de recolliment, de tendresa. És una història d'amor, sí, però d'un amor entre dues persones molt soles que no encaixen en el lloc que els ha tocat ocupar al món. Dues persones que, tot i no necessitar a ningú, es necessiten l'una a l'altra i que es busquen i es repel·leixen, fins que s'acaben llepant les pròpies ferides. Entre gots de sake, tasses de te, tonyina amb soja fermentada, arrel de lotus saltada o escalunya salada.

3 comentaris:

La cuina vermella ha dit...

Bon dia preciosa!! Quines ganes ens ha entrat de llegir-lo, sembla una petita meravella pels sentits.
Et podem fer una pregunta? Marxem uns dies a Roma, coneixes algun títol, que com El cel és blau, la terra blanca ens transporti fins allà?
Molts petons i gràcies.

núria ha dit...

Hola vermells!

Roma, quina alegria! Quina ciutat.. M'encanta! Pel que fa als llibres, no hi ha cap novel·la que hagi llegit que diguis, mira, és ben bé LA novel·la de Roma, però acaba de sortir el llibre de l'Enric Gonzàlez, 'Historias de Roma'(RBA), que, només que sigui la meitat de bo que els seus 'Historias de Londres' o 'Historias de NY', val ben bé una misa, o dues! (són tres de les ciutats on va viure com a corresponsal d'El País, no es tracta de novel·les, sinó de ciutats viscudes).

D'altra banda, hi ha el 'Viatge a Itàlia' de Josep Pla, reeditat fa un any per Destino, que és molt bo també, o 'Roma. Passejar i civilitzar-se'(Proa) de Rossend Domènech i Xavier Febrés, que vaig comprar l'any passat quan hi vam ser i, tot i que només el vaig fullejar, em va semblar deliciós...

Una amiga meva que hi ha passat llargues temporades em va dir que es va llegir 'Perdona si et dic amor' (l'ensucrada novel·la de Federico Moccia) només per les descripcions de la ciutat i els seus racons (la història d'amor entre una noia adolescent i un publicista de 36 anys transcorre a la ciutat eterna).

Ah! I si aneu a la llibreria Altaïr, sempre tenen recomanacions literàries al costat de les moltíssimes guies per cada indret del món. Deixeu-vos recomanar!

Petons i bon vitge!

Mar Calpena ha dit...

Té molt bona pinta, aquest llibre! A mi, de tema gastronòmic japonès, em va encantar una pel·lícula que es diu "Tampopo". Si pots trobar-la, és una comèdia deliciosa, centrada en un bar de ramen.