26 de maig 2009

"Hola, em dic Núria i..."


Volia començar aquest blog explicant com em vaig convertir en una addicta als llibres de cuina, estil reunió d'alcohòlics anònims, però pensant-hi bé, crec que seria més lògic començar pel començament, i el començament en el meu cas vol dir començar no per la remota infància --tot i que la meva afició a les plastilines i pastetes de fang és familiarment memorable-- si no pels meus 21 anys. I per què aquesta edat? Perquè el curs 1999-2000 vaig fer un Erasmus a París. Però no, no penseu que aquest fet va suposar la descoberta de la mervellosa cuina francesa i que, voilà!, per art de màgia em vaig iniciar en la haute cuisine a l'estil Julia Child. Res més allunyat de la realitat.

La veritat és que a París vivia en una de les residències d'estudiants més cutres del món. Estava situada en un bon barri (el 8ème, a la Rue de Naples, 22), i malgrat ser llòbrega i freda com a mínim me la podia permetre. Bé, el cas és que, durant els mesos que hi vaig viure no em vaig espavilar especialment bé en matèria d''alimentació; vivia molt de fruita, cereals, les amanides i truites que preparàvem amb les companyes d'habitació i els menjadors universitaris (on el menjar era realment dolent i quasi sempre hi havia alguna cosa amb couscous, ja que els encarregats d'aquests menjadors eren tots i sense excepció immigrants amb, dedueixo, sous baixos i poca preparació). Però em vaig fer amiga del porter de la residència, Roger Magloire, un immigrant de Côte d'Ivoire que tenia una filosofia molt "africana" de la vida. Als vespres, quan m'avorria, m'asseia a la seva taula i em parlava molt de la seva família (dona i un munt de fills), del seu país, de les seves tradicions, etc. I en aquest màster d'antropologia accelerat hi va haver un dia un petit debat sobre saber cuinar o no saber-ne. I el jedi Magloire va deixar anar una frase, una mica masclista pels nostres estàndrards europeus, però contundent: "a mi m'encanta que la meva dona sàpiga cuinar i cuini molt bé, perquè així als meus amics i familiars els ve sempre de gust venir a menjar a casa".

I jo, que com qui diu només trepitjava el terra de la cuina per fer-me un te o treure alguna cosa de la nevera, i que malgrat tenir una mare que és, modèstia a part, la millor cuinera del món, considerava el tema del menjar com un simple acte de supervivència, vaig tenir una revelació. O sigui que el menjar era més que menjar, era cultura, era filosofia i, sobretot, era un acte social.

Tot i així, com amb tot a la vida, les revolucions no es fan d'avui per demà. I, evidentment, l'endemà d'aquesta gran conversa vaig seguir menjant tal i com ho havia fet els mesos anteriors. Però un cop de retorn a Catalunya, les coses van anar canviant. I van tornar a canviar definitivament quan als 24 anys vaig tornar a marxar temporalment de casa, aquest cop una mica més lluny, direcció a Cape Town, Sud-àfrica. Però aquesta ja és una altra història.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Emocionada estic de llegir aquest primer post. I de ser la primera a fer-te el comentari pertinent: ja estàs als meus "favoritos"!