29 de maig 2009

Menja menjar

Una obvietat com aquesta, menja menjar, a la majoria d'habitants de casa nostra segurament els deu semblar un axioma. Però qui l'escriu, i la defensa amb vehemència, és un periodista nordamericà, Michael Pollan, i ho fa en un llibre que sembla anticipar els mals que haurem d'afrontar si acabem adoptant la dieta occidental (entesa com l'estil de menjar que tenen la majoria de persones als EE UU).

A In Defense of Food. An Eater's Manifesto (que aquí s'ha traduït al castellà amb un títol horrorós: El detective en el supermercado. Come bien sin dejarte engañar por la ciencia y la publicidad ) Pollan reclama a crits el retorn a una cosa que els americans semblen haver perdut fa temps i que les nostres àvies tenien a l'hora de planificar els menús de les seves famílies: sentit comú. Mentre que a la primera part del llibre denuncia els mites del nutricionisme i la ciència dels aliments; tots hem sentit a parlar a la premsa o en converses trivials sobre els beneficis o perjudicis de tal o qual aliment que els gurús de la dietètica es dediquen a mitificar o a denostar --al meu avi, sense anar més lluny, quan va tenir un infart fa més de 30 anys li van prohibir l'oli d'oliva i només en podia prendre de girasol!!!--. I no només aliments en concret, sinó grups sencers: si abans l'enemic eren els greixos, ara ho són els carbohidrats, i així nar fent. Amb l'agreujant que la mal anomenada indústria "alimentària" s'encarrega de fer-nos empassar milers de nous productes cada any, invencions amb suposats efectes salutífers estil Danacol, Actimel, llet amb omega, pa amb fibra, etc etc.

Què recomana, doncs, Michael Pollan? Bàsicament tres coses: Menja menjar. No massa. Que la majoria siguin plantes. Evidentement a casa nostra, on encara mengem bastant en família i productes força naturals, les recomanacions de Pollan ens poden semblar una bajanada. Però si tenim en compte les darreres estadístiques pel que fa a l'alimentació dels nens, l'índex d'obesitat i l'increment de les malalties relacionades amb la dieta occidental (diabetis, infarts, etc) potser no estem tan lluny com creiem d'aquest model importat.

Així doncs, les pautes de Pollan són les següents:

1. Escapa de la dieta occidental: està clar que no recomana fer un vaitge en el temps ni retornar a la selva, però sí fer una distinció bàsica entre aliments processats i aliments sencers. Entenent per aquests darrers els que segueixen una cadena alimentaria.

2. Menja menjar: és a dir, no mengis res que la teva àvia o la teva besàvia no reconeixeria com a menjar (a no ser que t'hagin convidat a El Bulli, on t'ho pots menjar tot per molt raro que sembli --això ho dic jo, no el Pollan--). I això vol dir: no mengis res que no es pugui podrir, que tingui ingredients desconeguts, impronunciables, que n'hi hagi més de 5 o que contingui xarop de blat ric en fructosa (un ingredient del que es parla molt al llarg del llibre).

3. Menja majoritàriament plantes: No cal que et tornis vegetarià a no ser per motius ètics devers els animals, però Pollan argumenta que els vegetals, sobretot les fulles (no les llavors, és a dir, el gra) són beneficiosos, ja que encara que els científics no s'hagin posat d'acord sobre per què són saludables, la veritat és que tots coincideixen a destacar que són bons. De fet, la humanitat podria viure sense menjar carn, però no sense menjar vegetals. Pel que fa a la carn i el peix, recomana el consum de carn criada mitjançant una cadena alimentària (és a dir, bestiar que pasturi herba fresca, no alimentat amb gra, que els fa emmalaltir i, com a conseqüència han de prendre molts antibiòtics i hormones) i peix salvatge, que no sigui de piscifactoria (malgrat les seves reserves pel que fa a l'extinció de certes espècies). També recomana menjar com un autèntic omnívor (amb el màxim de diversitat possible) i aliments a poder ser locals i cultivats en terres sanes (no cal que siguin forçosament orgànics, ja que moltes vegades vénen de l'altra punta del món, però si que recomana establir --en un món ideal, penso jo-- una comunicació fluïda amb els venedors del que després ens posarem a la boca). També recomana menjar aliments silvestres (una altra utopia) estil mòres, verdolaga, etc o tenir un petit hort. Finalment recomana menjar més "com els francesos, o els italians, o els japonesos, o els grecs, o els indis", és a dir, seguir les nornes d'una cultura alimentaria tradicional, sigui la que sigui (si pot ser la pròpia, tant mieux!). La lògica del raonament és la següent: si aquests règims alimenticis no fossin saludables la gent que els segueixen ja s'haurien mort fa anys (si, una lògica una mica americana). Però en el fons el que crec que vol dir és (sobretot parlant a un públic americà) el que explica en el punt quatre.

4. No mengis massa: la manera com menja una cultura pot ser tan important com què menja una cultura. Aquí compara el model francès i el nordamericà:

França
Passen més temps a taula. No piquen entre hores. Gasten més diners en menjar. Mengen menys quantitat i més qualitat. S'aixequen de taula quan estan tips. Mengen com a acte social i per plaer.

EE UU
Mengen ràpid i rarament en família o grup. Es passen el dia menjant. Estalvien en el menjar. Mengen més quantitat i menys qualitat. No controlen els indicadors d'estar tip. Se senten culpables per menjar.

Et voilà! Aquest és un resum apressat del que Pollan explica en el seu llibre. La part final, la de les recomanacions (la que he explicat aquí) és potser la menys interessant (de moment) pel lector català o europeu en general, però per desgràcia, com que acostumem a importar-ho tot dels EE UU, sobretot pel que fa a estil de vida, no és d'estranyar que adoptem també aquestes pautes anti nutricionals fins i tot quan ells comencen a denunciar-ne les pegues (un moviment que va començar fa uns anys i que ja acumula activistes i adeptes per tot el país; des de gurús com Alice Waters fins a la política sanitària del nou president Barak Obama).

26 de maig 2009

"Hola, em dic Núria i..."


Volia començar aquest blog explicant com em vaig convertir en una addicta als llibres de cuina, estil reunió d'alcohòlics anònims, però pensant-hi bé, crec que seria més lògic començar pel començament, i el començament en el meu cas vol dir començar no per la remota infància --tot i que la meva afició a les plastilines i pastetes de fang és familiarment memorable-- si no pels meus 21 anys. I per què aquesta edat? Perquè el curs 1999-2000 vaig fer un Erasmus a París. Però no, no penseu que aquest fet va suposar la descoberta de la mervellosa cuina francesa i que, voilà!, per art de màgia em vaig iniciar en la haute cuisine a l'estil Julia Child. Res més allunyat de la realitat.

La veritat és que a París vivia en una de les residències d'estudiants més cutres del món. Estava situada en un bon barri (el 8ème, a la Rue de Naples, 22), i malgrat ser llòbrega i freda com a mínim me la podia permetre. Bé, el cas és que, durant els mesos que hi vaig viure no em vaig espavilar especialment bé en matèria d''alimentació; vivia molt de fruita, cereals, les amanides i truites que preparàvem amb les companyes d'habitació i els menjadors universitaris (on el menjar era realment dolent i quasi sempre hi havia alguna cosa amb couscous, ja que els encarregats d'aquests menjadors eren tots i sense excepció immigrants amb, dedueixo, sous baixos i poca preparació). Però em vaig fer amiga del porter de la residència, Roger Magloire, un immigrant de Côte d'Ivoire que tenia una filosofia molt "africana" de la vida. Als vespres, quan m'avorria, m'asseia a la seva taula i em parlava molt de la seva família (dona i un munt de fills), del seu país, de les seves tradicions, etc. I en aquest màster d'antropologia accelerat hi va haver un dia un petit debat sobre saber cuinar o no saber-ne. I el jedi Magloire va deixar anar una frase, una mica masclista pels nostres estàndrards europeus, però contundent: "a mi m'encanta que la meva dona sàpiga cuinar i cuini molt bé, perquè així als meus amics i familiars els ve sempre de gust venir a menjar a casa".

I jo, que com qui diu només trepitjava el terra de la cuina per fer-me un te o treure alguna cosa de la nevera, i que malgrat tenir una mare que és, modèstia a part, la millor cuinera del món, considerava el tema del menjar com un simple acte de supervivència, vaig tenir una revelació. O sigui que el menjar era més que menjar, era cultura, era filosofia i, sobretot, era un acte social.

Tot i així, com amb tot a la vida, les revolucions no es fan d'avui per demà. I, evidentment, l'endemà d'aquesta gran conversa vaig seguir menjant tal i com ho havia fet els mesos anteriors. Però un cop de retorn a Catalunya, les coses van anar canviant. I van tornar a canviar definitivament quan als 24 anys vaig tornar a marxar temporalment de casa, aquest cop una mica més lluny, direcció a Cape Town, Sud-àfrica. Però aquesta ja és una altra història.